Hi havia una vegada un noiet de vuit anys, que
es deia Àlex. L’Àlex, era un nen normal en quasi tots els aspectes, era
juganer, mogut, simpàtic ... tot correcte menys una cosa, una característica
que el diferenciava de tota la seva classe i el feia sentir malament, és de pell
morena.
Els pares de l’Àlex són la Marta i en Moha, la
Marta és de pell clara, i en Moha és de pell fosca, i des del primer dia que es
van conèixer que ja van tenir clar que volien portar un fill a la vida, aquest
és l’Àlex.
Durant els principis de la seva infància, tot
li anava de perles, el nen creixia correctament, començava a fer amics, s’ho
passava d’allò més bé i va trobar el seu esport preferit, el patinatge
artístic. Però tot això va canviar en un obrir i tancar d’ulls, quan al seu
pare, en Moha, li van oferir un lloc de
treball a Roma molt millor del que tenia, pagant-li el doble i treballant menys
hores.
Després de la noticia, els seus pares ho van
estar parlant i, com a resultat, van decidir mudar-se a Roma uns anys. A
l’Àlex, primerament, no li va agradar gaire la idea perquè no volia perdre als
seus amics, però els seus pares el van aconseguir convèncer dient-li que allà,
podria practicar l’esport que més li agrada, el patinatge artístic. Així,
després de tenir-ho tot parlat i quan tots hi van estar d’acord, van començar
un llarg viatge fins a Roma.
Una vegada allà instal·lats en el nou bonic
pis que havien comprat, els pares van començar a buscar escoles per a l’Àlex i,
en un tres i no res, van trobar l’escola que semblava ideal, l’escola Sant
Pietro. Així que, al cap de tres dies, ja va arribar el moment, l’Àlex va anar
el seu primer dia a aquell col·legi. El seu primer dia no va ser gaire bo, ja
que els seus companys se’n reien d’ell per culpa del color de la pell, i no
entenia gairebé res de l’italià.
Els temps, però, va anar corrent sense parar,
i l’Àlex , amb quatre setmanes, ja havia
après perfectament l’italià, increïble! L’Àlex, a part d’anar a l’escola Santo
Pietro, també s’havia apuntat a un grup de patinatge artístic de molta qualitat,
i n’havia après moltíssim més del que sabia.
Els estudis a l’Àlex, li començaven a anar bé,
però la relació amb els companys no pas gaire ja que es burlaven d’ell perquè
era de pell morena i perquè practicava patinatge artístic, que per als seus
companys, era un esport de noies.
Tot això passava perquè tots els italians del
col·legi jugaven a futbol i eren de pell clara, així que marginaven el
diferent, l’Àlex.
Tot i això, l’Àlex seguia aprenent cada vegada
més en el seu esport preferit sense desanimar-se, i en va aprendre tant, que va
arribar un punt en què la seva
entrenadora el va presentar al Campionat del món de patinatge artístic infantil,
i a ell li va fer moltíssima il·lusió.
Va arribar el gran dia, el gran moment, l’Àlex
havia d’actuar perfecte, era la seva oportunitat de destacar i demostrar que no
tot era el futbol i que els morenos també eren molt importants.
L’Àlex va realitzar el número de fàbula, no es
va equivocar en cap salt, en cap execució, i és per això que es va emportar el
premi a el millor infantil de patinatge artístic del món! Ell, estava super
content i feliç d’haver guanyat i els seus pares no podien estar més orgullosos
d’ell.
El dia següent de la gran victòria, a l’hora
del pati, l’Àlex va sortir a fora i no va veure gairebé ningú a la pista de
futbol. Això el va estranyar molt, però no li va donar importància i va anar on
passava la majoria dels patis, al pavelló.
L’Àlex va arribar al pavelló, va obrir la porta, i de sobte, hi
havia moltíssima gent practicant patinatge artístic! El noi es va quedar
sorprès, de pedra! A partir d’aquell
moment, el futbol es va passar de moda, i es va quedar antiquat, a partir
d’aquell moment, la nova moda va ser el patinatge artístic.
Llavors, la gent va deixar de ser racista amb
ell, i a tothom li encantava el patinatge, era tot un somni per a ell, l’Àlex estava molt feliç.
Així que, resumint, a vegades necessites un
gran canvi a la teva vida, no siguis sempre com els altres, sigues tu mateix,
sigues diferent.
