A la vida no estem sols

És clar, és impossible estar sols a la vida, ja que al món som més de set mil milions de persones.

Aquest tema es pot portar per molts camins diferents.  Jo en aquest cas, parlaré de la família i de la gent que ens dóna suport perquè sincerament, jo penso que sense ells, no seria ningú, i la meva vida no tindria cap mena de sentit.

Els humans, moltes vegades, tenim mals moments a les nostres vides, ens podem enfadar, ens podem deprimir, ens podem fer mal … però  sempre tenim alguna persona que és allà, ajudant-nos a tirar endavant, aixecant-nos  i  millorant  les nostres vides.

Així que jo, crec que dins de tot aquest munt de gent, prioritzo la meva família sense cap dubte, perquè sense ella, no superar tot aquell munt de problemes que se’ns tiren  a sobre, no em podria animar aquells típics dies dolents, no podria recuperar-me sol d’una lesió, no tindria tota aquella motivació que em donen amb els estudis, amb l’esport…  vaja, no tindria gens de benestar, per això, ho és tot per a mi.

En el meu cas, i crec que en el de tots, la família té una gran presència en el meu cor, però és clar, allà hi falta gent, i aquests són els amics. Els amics són una altra gran ajuda a la vida de qualsevol humà, perquè els amics són aquells que sempre t’ajuden en tot, són aquells amb els que  pots confiar, són aquells que saps que mai et fallaran, són aquells amb qui et diverteixes més, en fi, també tenen un gran importància.

Resumint, la lliçó que he intentat transmetre és de fer-nos adonar que sols no aconseguim res, no anem enlloc, l’egoisme no serveix per res, necessitem la nostra gent estimada per tirar endavant i viure feliços.

  

El gran canvi

Hi havia una vegada un noiet de vuit anys, que es deia Àlex. L’Àlex, era un nen normal en quasi tots els aspectes, era juganer, mogut, simpàtic ... tot correcte menys una cosa, una característica que el diferenciava de tota la seva classe i el feia sentir malament, és de pell morena.

Els pares de l’Àlex són la Marta i en Moha, la Marta és de pell clara, i en Moha és de pell fosca, i des del primer dia que es van conèixer que ja van tenir clar que volien portar un fill a la vida, aquest és l’Àlex.

Durant els principis de la seva infància, tot li anava de perles, el nen creixia correctament, començava a fer amics, s’ho passava d’allò més bé i va trobar el seu esport preferit, el patinatge artístic. Però tot això va canviar en un obrir i tancar d’ulls, quan al seu pare, en Moha, li van oferir  un lloc de treball a Roma molt millor del que tenia, pagant-li el doble i treballant menys hores.

Després de la noticia, els seus pares ho van estar parlant i, com a resultat, van decidir mudar-se a Roma uns anys. A l’Àlex, primerament, no li va agradar gaire la idea perquè no volia perdre als seus amics, però els seus pares el van aconseguir convèncer dient-li que allà, podria practicar l’esport que més li agrada, el patinatge artístic. Així, després de tenir-ho tot parlat i quan tots hi van estar d’acord, van començar un llarg viatge fins a Roma.

Una vegada allà instal·lats en el nou bonic pis que havien comprat, els pares van començar a buscar escoles per a l’Àlex i, en un tres i no res, van trobar l’escola que semblava ideal, l’escola Sant Pietro. Així que, al cap de tres dies, ja va arribar el moment, l’Àlex va anar el seu primer dia a aquell col·legi. El seu primer dia no va ser gaire bo, ja que els seus companys se’n reien d’ell per culpa del color de la pell, i no entenia gairebé res de l’italià.

Els temps, però, va anar corrent sense parar, i l’Àlex , amb quatre setmanes,  ja havia après perfectament l’italià, increïble! L’Àlex, a part d’anar a l’escola Santo Pietro, també s’havia apuntat a un grup de patinatge artístic de molta qualitat, i n’havia après moltíssim més del que sabia.

Els estudis a l’Àlex, li començaven a anar bé, però la relació amb els companys no pas gaire ja que es burlaven d’ell perquè era de pell morena i perquè practicava patinatge artístic, que per als seus companys, era un esport de noies.

Tot això passava perquè tots els italians del col·legi jugaven a futbol i eren de pell clara, així que marginaven el diferent, l’Àlex.

Tot i això, l’Àlex seguia aprenent cada vegada més en el seu esport preferit sense desanimar-se, i en va aprendre tant, que va arribar un punt en què  la seva entrenadora el va presentar al Campionat del món de patinatge artístic infantil, i a ell li va fer moltíssima il·lusió.

Va arribar el gran dia, el gran moment, l’Àlex havia d’actuar perfecte, era la seva oportunitat de destacar i demostrar que no tot era el futbol i que els morenos també eren molt importants.

L’Àlex va realitzar el número de fàbula, no es va equivocar en cap salt, en cap execució, i és per això que es va emportar el premi a el millor infantil de patinatge artístic del món! Ell, estava super content i feliç d’haver guanyat i els seus pares no podien estar més orgullosos d’ell.

El dia següent de la gran victòria, a l’hora del pati, l’Àlex va sortir a fora i no va veure gairebé ningú a la pista de futbol. Això el va estranyar molt, però no li va donar importància i va anar on passava la majoria dels patis, al pavelló.

L’Àlex va arribar al  pavelló, va obrir la porta, i de sobte, hi havia moltíssima gent practicant patinatge artístic! El noi es va quedar sorprès, de pedra!  A partir d’aquell moment, el futbol es va passar de moda, i es va quedar antiquat, a partir d’aquell moment, la nova moda va ser el patinatge artístic.

Llavors, la gent va deixar de ser racista amb ell, i a tothom li encantava el patinatge, era tot un somni per a ell,  l’Àlex estava molt feliç.

Així que, resumint, a vegades necessites un gran canvi a la teva vida, no siguis sempre com els altres, sigues tu mateix, sigues diferent.